El professor Christer Laurén rebrà el 28è Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i a la Diversitat Lingüística

 

El jurat del Premi Internacional Ramon Llull ha decidit atorgar aquesta distinció per unanimitat en la seva modalitat de Diversitat Lingüística al professor Christer Laurén, teòric de la immersió lingüística. El professor Laurén ha contribuït de manera continuada a l’estudi i la implementació de la immersió lingüística, a la promoció de llengües minoritzades com a eines de cohesió social en l’àmbit educatiu, i a la difusió els programes d’immersió lingüística catalans i internacionals. També ha treballat estretament amb dos del principals experts catalans en immersió lingüística, Joaquim Arnau i Josep Maria Artigal.

El premi, dotat amb 6.000 euros, es convoca anualment i de forma conjunta per la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Aquest reconeixement té per objectiu valorar el conjunt de l’obra individual d’una persona de fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana, o bé l’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat.

Enguany, el jurat ha estat format per Marta Rovira Martínez, Miquel Strubell, Joan Manuel Tresserras i Margalida Pons,  per part de la Fundació Congrés de Cultura Catalana; i Vicenç Villatoro, Teresa Cabré, Joaquim Torres i Manuel Pérez-Saldanya per part de la Fundació Ramon Llull.

En les darreres edicions els guardonats han estat Jon Landaburu (2017), Kathryn Woolard (2016), Philip D. Rasico (2015), Juan Carlos Moreno Cabrera (2014), Max Wheeler (2013), Georg Kremnitz (2012), Malika Ahmed (2010), Denise Boyer (2009), Michael van Walt van Praag (2008), Alan Yates (2007), Tilbert Stegmann (2006), Paul Preston (2005) i Giuseppe Tavani (2004).

Christer Laurén

Christer Laurén va néixer a Hèlsinki l’any 1942 i es va doctorar a l’Abo Academy el 1972. Ha estat degà de la Facultat d’Humanitats de la Universitat de Vaasa  (Finlàndia) en diversos períodes a partir del 1971 i Vicerector del 1990 al 1994 . Actualment és professor de llengua sueca i catedràtic emèrit al Departament de Llengües Escandinaves.

Laurén col·labora des de fa temps en la promoció i difusió internacional dels programes d’immersió lingüística com un instrument eficaç per a l’aprenentatge natural d’una segona llengua ja sigui estrangera.

Va visitar Catalunya a mitjans dels anys vuitanta quan aquí ja s’havien establert sòlidament els  programes d’immersió com a instrument eficaç per a l’adquisició del català per als castellanoparlants. En aquell moment, aquests programes eren força desconeguts a Europa. Laurén va conèixer de prop el model d’escola catalana i com els infants castellanoparlants aprenien el català i es comunicaven d’una manera natural en l’àmbit escolar.

A partir de l’experiència catalana, Laurén va començar a concebre la idea de promocionar a la seva comunitat local programes d’immersió al suec dirigits als fills de famílies parlants de finès. Aquest projecte de seguida va tenir una bona acollida inicial a la seva comunitat i avui dia el segueixen milers d’escolars.

Així, va iniciar una col·laboració amb l’Administració educativa catalana i amb grups de recerca universitaris, en la qual mestres catalans i finesos compartien visites i recursos pedagògics. Tot plegat, va desembocar en l’organització del primer seminari internacional sobre els programes d’immersió lingüística. Aquest seminari va propiciar la creació de l’Institut Europeu de Programes d’Immersió, dedicat a la difusió, promoció i recerca d’aquests programes amb trobades celebrades a diversos territoris. Al III Congrés Internacional, celebrat l’any 1987, s’hi van presentar propostes sobre aquest model pedagògic que revolucionaria els principis d’ensenyament de les segones llengües tant nacionals (Catalunya, Finlàndia, Estònia, Israel, el Tirol del Sud) com estrangeres (l’anglès a Alemanya i Holanda).  Exemple d’això és com, especialistes finesos i catalans, coordinats per Christer Laurén, han participat en l’assessorament als programes d’immersió a l’alemany dirigits a la comunitat de parla italiana del Tirol del Sud. Ell i el seu grup de recerca finès han assessorat també el desenvolupament de programes d’immersió als països bàltics dirigits sobretot a la comunitat russa establerta en aquests països.

Laurén ha realitzat amb el seu equip un ampli ventall de recerques i publicacions en immersió lingüística, multilingüisme, didàctica i pedagogia de la segona i tercera llengua i ha col·laborat en l’edició de diverses publicacions que recullen polítiques, recerques i bones pràctiques docents.

Christer Laurén és, a més, un investigador de filologia medieval, poeta, narrador i membre d’importants societats de recerca (Royal Skittean Research Society de Suècia, Royal Norwegian Research Society) i fundador de l’International Institute for Terminology Research de Viena. Al 2014 va esdevenir membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ha rebut nombrosos guardons: del Ministeri d’Educació de Finlàndia i de la Unió Europea.

Com a autor, Laurén ha publicat unes 350 obres. Entre les seves obres amb més difusió trobem Special language : from humans thinking to thinking Machines (1989) , From office to school : special language and internationalisation (1989) i Canadian French and Finland Swedish : minority languages with outside standards, regionalisms, and adstrata (1983).

Entre les obres de Laurén que s’ocupen de la immersió lingüística a Catalunya destaquen: Immersion programs in Catalonia and Finland. A comparative analysis  (1992) i  L’immersione linguistica per una futura Europa (1996, escrits amb Josep Maria Artigal; i El programa d’immersió: Una via cap el multilingüisme. L’experiència catalana (1995).

 

 

                                                          

“Sense Ficció”, 19 de juny a les 21.55h

Documental Imaginar un País. El Congrés de Cultura Catalana

Dimarts, 19 de juny, a les 21.55, “Sense ficció”, a TV3, estrena el documental  en el que hem estat treballant durant més d’un any  “Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana”.

El congrés va ser una gran trobada de la societat civil catalana entre els anys 1975-1977. Alguns experts ho qualifiquen com la primera gran trobada després de la Guerra Civil, on es barrejava un gran debat intel·lectual sobre les necessitats futures i la mobilització popular.

Dirigit per Marta Rovira i Martínez, directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i coproduït per Televisió de Catalunya, mostra com el Congrés de Cultura Catalana va establir les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions catalanes, en un procés històric de participació ciutadana.

El Congrés va imaginar el país a través de 25 àmbits de debat, dels quals va sorgir un autèntic programa de govern que, en bona part, va ser aplicat per la Generalitat recuperada. Es van fer campanyes a favor del català com a llengua oficial, del català al carrer, de la conservació del patrimoni natural, a favor de les institucions pròpies i de la cultura tradicional.

Milers de persones es van reunir per debatre sobre com havia de ser el país en el nou marc democràtic, així com artistes i intel·lectuals destacats: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Fuster, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Muriel Casals, Isabel-Clara Simó, Maria Antònia Oliver…

El documental combina imatges inèdites del Congrés amb entrevistes realitzades a personalitats del món polític, cultural i acadèmic dels Països Catalans que van tenir un paper destacat. Entre altres, s’entrevista Quim Torra, Muriel Casals, Ferran Mascarell, Santiago Ramentol, Isidor Marí, Magda Oranich, Lluís Duran i Ramon Folch.

Esperem que us agradi i  confiem en aconseguir el nostre objectiu: comunicar  com el Congrés de Cultura Catalana va crear les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions pròpies dels Països Catalans, en un procés de participació ciutadana sense precedents.

Equip:

Direcció: Marta Rovira i Martínez
Realització, muntatge i direcció de fotografia: Clara Vallvé
Producció executiva: Guillem Carol
Producció executiva TV3: Jordi Ambròs
Producció delegada TV3: Elisa Plaza
Guió: Joan Safont i Lluís Reales
Entrevistes: Inés Martínez
So directe: Quim Simó
Locució: Marta Romagosa
Disseny de grafisme: Eva González – Giny Comunicació
Animació: Gerard Tusquellas
Documentació: Joaquim Iborra i Núria Roca

Jordi Casassas guardonat amb el XXXIIIè Premi Ferran Soldevila

El jurat del XXXIIIè Premi Ferran Soldevila ha guardonat l’obra La Voluntat i la quimera : el noucentisme català entre la Renaixença i el marxisme de Jordi Casassas, publicada per l’Editorial Pòrtic al 2017. L’obra realitza un important esforç de reintrepretació del noucentisme, en les seves vessants cultural i política, que el situa en un marc cronològic ampli, entre la fi del segle XIX i la dècada de 1960, i que el relaciona amb els nous papers exercits per la intel·lectualitat europea en el marc de la societat de masses contemporània, un àmbit al qual l’autor ha dedicat una bona part de la seva trajectòria de recerca.

  La Revolució Russa i Catalunya, de Josep Puigsech, publicada per Eumo Editorial ha rebut una menció especial del jurat per l’encert de l’obra en descriure la percepció que des de Catalunya es va tenir del procés revolucionari rus i del govern bolxevic entre 1917 i 1936. Al llarg d’aquests vint anys la creació del nou estat proletari a Rússia va suscitar un enorme interès en el moviment obrer i la intel·lectualitat de Catalunya, que va anar molt més enllà de les cròniques periodístiques i va generar importants vinculacions personals i orgàniques.

 A més de les dues obres esmentades i per decisió del jurat, van ser finalistes d’aquesta edició les obres: Com una pàtria  de Jordi Amat  (Edicions62), Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939) de Sònia Garangou (Editorial Gregal), El desencís de la Dècada Moderada. Els diputats catalans en la política espanyola (1843-1854) de Oriol Luján (Editorial Afers), “Josep Maria de Casacuberta. La construcció de la nació catalana de Faust Ripoll (Editorial Afers) i Per la reixeta. Sol·licitació sexual en confessió davant la Inquisició de València (1651-1819) d’Albert Toldrà i Vilardell  (Publicacions de la Universitat de València).

BIOGRAFIA DE L’AUTOR

Jordi Casassas Ymbert és catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, membre de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC, director del Grup d’Estudis d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals i del seu portaveu Cercles. Revista d’Història Cultural. Actualment és president de l’Ateneu Barcelonès i rector de la Universitat Catalana d’Estiu. Cal remarcar, entre les darreres publicacions, les següents: El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats (Proa, 2005), L’Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (coordinador i coautor) (2006), La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (Afers, 2009), Les identitats a la Catalunya contemporània (coordinador i coautor) (Galerada, 2009), La nació dels catalans. El difícil procés de la nacionalització de Catalunya (Afers, 2014).

Amb el suport de

 

Canvi de règim

L’opinió de la directora, Marta Rovira, sobre el Primer Congrés en defensa de l’Estat de dret.

El passat dissabte 5 de maig es va celebrar el  Primer Congrés català en defensa de l’Estat de Dret. Com tantes iniciatives de la societat civil d’aquest país, aquest congrés ha articulat un nou espai d’incidència en la societat des de les entitats, liderades per Òmnium Cultural, per tal d’abordar una qüestió urgent: la deriva de l’Estat espanyol en un procés de regressió i repressió de conseqüències molt greus.

Si recollim tot el conjunt d’aportacions que es van fer al congrés, totes elles molt valuoses, podem deduir que no estem només davant d’un seguit de vulneracions de drets i llibertats fonamentals, sinó que la suma de tots els casos que el congrés va abordar, em fa pensar que estem davant d’un canvi de règim polític i constitucional.

Cal recordar que les constitucions democràtiques tenen com a objectiu preservar i garantir els drets i llibertats dels ciutadans. Aquest principi bàsic es posa en entredit quan tota l’estructura de l’Estat (govern, parlament, poder judicial, forces armades i de seguretat) actuen considerant la Constitució com un marc limitador de les actuacions de les persones i de les institucions. En el règim espanyol establert d’aquesta manera, tot allò que no és legal està essent considerat no legal. Per tant, el nostre marge de llibertat com a ciutadans i el marge d’actuació de les nostres institucions (per exemple, el govern de Catalunya en cas que recuperi l’autonomia) queda condicionat pel vistiplau explícit dels poders de l’Estat. És més, tots els poders de l’Estat estan actuant a la pràctica negant la separació de poders. Això és el que ha resultat de l’aplicació de l’article 155, però no només.

Les restriccions sobre la llibertat d’expressió, l’exercici de la violència institucional l’1 d’octubre, en l’allunyament de presos, el fet de recórrer contínuament a instruments ad hoc per jutjar fets que no són punibles amb presó, el fet d’establir judicis en el jutjat que no és pertinent, secrets de sumaris, presó preventiva aplicada de forma no raonable, boicot als mitjans de comunicació no afins, etc., ha creat una situació d’emergència i excepcionalitat jurídica que no es correspon a un règim democràtic ordinari, sinó a una actuació dissenyada per a la persecució d’un col·lectiu determinat (siguin quins siguin els motius), la qual cosa només es pot fer si es força i es tergiversen els principis constitucionals i democràtics en els quals s’emparen els nostres drets i llibertats.

Més encara, tal com van recordar Bea Talegón i Patrícia López, en aquest canvi de règim es produeix un procés de degradació de les institucions, atès que s’emparen actuacions criminals de funcionaris de l’Estat, que han comès actuacions il·legals, com ja vam poder veure en el documental sobre les «clavegueres de l’Estat»: informes falsos de la policia i la fiscalia, impunitat d’actes criminals, manipulació de l’opinió pública sense que tingui conseqüències (les querelles presentades es desestimen), etc. I el pitjor encara no ha arribat, perquè les eleccions del 2019 a Espanya poden esdevenir el punt final de legitimació d’aquest nou règim de persecució i repressió de la dissidència a gran escala.

En aquest context, organitzar un congrés com aquest era del tot necessari i es va fer amb un conjunt de ponents d’alta qualitat que van aportar dades, informacions i anàlisis sobre fets concrets, a partir de la lectura estricta de la llei que permet el dret en el cas dels diversos advocats que van intervenir, i l’exercici professional en el cas dels periodistes. El lloc era prou emblemàtic: el Paraninf de la Universitat de Barcelona, on tantes vegades la societat civil d’aquest país ha posat veu a la crítica necessària, a la crida feta des del convenciment que els nostres valors democràtics són la nostra guia d’actuació, el lloc on recollim la força col·lectiva per lluitar per aquests valors i per les persones que pateixen. Tots junts defensarem l’Estat de dret.

Primer Congrés Català en defensa de l’Estat de Dret

5 de maig
De 9 del matí a 7 de la tarda
Paranimf de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona

Respostes dels juristes a la situació d’excepcionalitat jurídica de Catalunya

La Fundació Congrés de Cultura Catalana col·labora en l’organització d’aquest congrés que neix amb la voluntat de generar un espai de debat i formació sobre les noves qüestions en matèria jurídica que han sorgit arran de la situació d’excepcionalitat que es viu a Catalunya. Els objectius són diversos però amb un horitzó comú, el de mostrar el compromís ferm de l’advocacia catalana amb la plena garantia dels drets democràtics i dels drets civils i polítics.

Programa

Inscripcions

Entitats organitzadores:

Publiquem la segona entrevista del cicle d’entrevistes als  guanyadors en anteriors edicions dels premis que atorga la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

En la seva última edició, el jurat del  Premi Miquel Casals Colldecarrera va guardonar l’obra CODI CIVIL DE CATALUNYA Jurisprudència sistematitzada dels autors Judith Solé (coord.), Esteve Bosch, Mercedes Caso, Francisco M. Echeverría, Mº del Carmen Gete-Alonso, Pedro del Pozo, Cristina Villó  i Dolors Viñas i publicada per l’editorial Tirant lo Blanch de València,  per la seva capacitat divulgadora del Dret privat de Catalunya, atès que el posa a l’abast de tots els operadors jurídics gràcies a la relació que conté de les normes del Codi Civil de Catalunya i la jurisprudència més rellevant dels tribunals sobre les mateixes.

Hem entrevistat a Judith Solé , professora titular de Dret Civil de la Universitat de Barcelona i coordinadora de l’obra.

Entrevista

  • L’obra Codi Civil de Catalunya posa a l’abast de tots els operadors jurídics el dret privat de Catalunya gràcies a la relació que conté de les normes del Codi Civil de Catalunya i la jurisprudència més rellevant dels tribunals sobre les mateixes. En quina mesura aquesta obra pot contribuir a l’àmbit de la jurisprudència catalana?

En la mesura en que tant els advocats com els propis jutges la facin servir per tal de recordar o conèixer les decisions jurisprudencials que s’han formulat en altres ocasions.

  • Com és que no es publica gairebé obres de dret privat en català?

Potser el principal problema és que les editorials no estan disposades a assumir els riscos econòmics de la publicació en català, ja que el potencial públic comprador és més reduït. Amb tot en els últims temps sembla que es publiquen algunes més.

  • En l’àmbit jurídic, respecte del català, cal parlar de precarietat o de discriminació?

Crec que la paraula més adequada es la de precarietat. Sovint els operadors jurídics utilitzen el castellà. Cal tenir en compte que una gran part dels jutges i magistrats a Catalunya no parlen català.

  • Hi ha desconeixement per part de la ciutadania dels seus drets civils?

En general sí i també una gran confusió sobre el seu abast.

  • S’està aplicant bé el codi civil català?

En general sí. El problema és que encara existeix reticència de una bona part dels advocats i de la classe judicial a la seva aplicació. Generalment el que passa és que existeix un elevat grau d’ignorància del dret privat català.

  • Què representa per als autors del llibre haver rebut el premi Casals Colldecarrera?

És una veritable satisfacció i orgull.